La tradició de les caramelles
Les caramelles són unes cançons populars típiques de la Catalunya Vella i del nord de la Nova, que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. Els intèrprets o 'caramellaires' eren grups d'infants o d'adults que sortien a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S'acompanyaven d'instruments diversos i recollien ous o diners que la gent els donava amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades, el mateix dia, a la tarda, o uns quants dies més tard.
Se sap que al segle XVI ja se celebrava al món rural i que les caramelles més antigues són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Al llarg del segle XIX, les societats corals van adoptar aquesta tradició, van introduir-la a les ciutats i van revitalitzar-la amb nous elements i noves peces musicals.
En general, el grup de cantaires es planta al peu del balcó dels amics i d'altra gent del poble per cantar-hi les cançons. S'hi fan acompanyar per instruments musicals diversos. La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu.
D'entre les cançons profanes, anomenades a vegades 'goigs' per extensió, algunes són fetes per a demanar els menjars típics, d'altres tenen caràcter amorós, i unes altres són corrandes circumstancials cantades. A les ciutats, les societats corals solen cantar composicions d’autors coneguts (especialment les de Clavé) o cançons de caràcter local i satíric sobre fets d'actualitat del poble, renovades cada any.
A llarg de tot el matí de Dilluns de Pasqua d'enguany hem cantant les caramelles a ca l'Arcís, la farmàcia Torres, Tiberis, el forn Argemí, Condis, el forn Argemí de Dalt, Superservei Presseguer, can Traver, can Maspons, Flor de Neu i el Santuari de Puiggraciós, on ha destacat l'adaptació de la Filadora, fent el canvi de la filla que tenia el pagès per una finca i amb tot el que se'n deriva.
Se sap que al segle XVI ja se celebrava al món rural i que les caramelles més antigues són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Al llarg del segle XIX, les societats corals van adoptar aquesta tradició, van introduir-la a les ciutats i van revitalitzar-la amb nous elements i noves peces musicals.
En general, el grup de cantaires es planta al peu del balcó dels amics i d'altra gent del poble per cantar-hi les cançons. S'hi fan acompanyar per instruments musicals diversos. La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu.
D'entre les cançons profanes, anomenades a vegades 'goigs' per extensió, algunes són fetes per a demanar els menjars típics, d'altres tenen caràcter amorós, i unes altres són corrandes circumstancials cantades. A les ciutats, les societats corals solen cantar composicions d’autors coneguts (especialment les de Clavé) o cançons de caràcter local i satíric sobre fets d'actualitat del poble, renovades cada any.
A llarg de tot el matí de Dilluns de Pasqua d'enguany hem cantant les caramelles a ca l'Arcís, la farmàcia Torres, Tiberis, el forn Argemí, Condis, el forn Argemí de Dalt, Superservei Presseguer, can Traver, can Maspons, Flor de Neu i el Santuari de Puiggraciós, on ha destacat l'adaptació de la Filadora, fent el canvi de la filla que tenia el pagès per una finca i amb tot el que se'n deriva.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada